Herois de quatre potes

De ben segur que coneixeu el “Spiderman” (home-aranya), en “Batman” (home-rat penat), la Catwoman (dona-gat)… Tots han sigut herois ben coneguts. Però han sigut herois de còmic, de ficció. Avui parlarem d’herois de veritat, d’herois que no són mig-home i miganimal. Herois que són animals però amb un cor i un coratge que molt humans voldrien. 

Són herois també amb un nom, i que han sigut recordats com a tals amb estatues a llocs destacats. Aquí tenim les seves històries:

Balto (1923-1933)

En Balto va ser un gos barrejat de Husky siberià, nascut a Nome (Alaska), que, tot i que s’utilitzava com a gos de trineu, mai va tenir una actitut de “lider”. A principis de 1925, es declara difteria a la població de Nome, i comencen a morir els nens. 

Es requereix serum de tractament urgentment en tots els hospitals de la zona. Via telegrama els informen que queda serum a la ciutat de Anchorage, a quasi 1000 km d’allà. El mal temps, i les intenses nevades, van fer que no es pogués portar el serum ni en ferrocarril ni en avionetes, així que el plan va ser anar a buscar el medicament en trineus tirats per gossos. Van participar 20 mushers i més de 100 gossos, entre els quals hi era el Balto. En Togo era el gos guia, i el que, amb molta valentia, va guiar els mushers, que es van anar relevant, durant tota la travessia. Quan faltaven poc menys de 100 km per arribar a Nome amb el serum, el Togo es va trencar una pota, i no va poder continuar. 

Va ser llavors quan el musher va confiar en el Balto, un gos que no havia fet mai de guia, nerviós i impetuós. Aquests últims kilòmetres van ser els pitjors en quan a mal temps, i per tant els més durs per musher i gossos. Tot i així el Balto va demostrar els seu coratge i va portar el medicament a Nome. Tot i no haver fet mai de gos guia, va demostrar que en situacions adverses, podia fer-ho i ho va fer: el medicament van arribar a temps per parar l’epidèmia.

La premsa es va apassionar amb aquesta història, i van fer de Balto el nou heroi de la nació. Va apareixer als diaris de tot el món i fins i tot, en acabar l’any, una estatua va ser erigida al Central Park de Nova York amb les paraules: “Resistència – Fidelitat – Inteligència”.

Chonino (1975-1983)

El Chonino era un Pastor Alemany que va ingressar a la Policia Federal Argentina el 15 de desembre de 1977, després de demostrar les aptituds físiques i psíquiques necessàries per ser gos de policia. Va ser ensinistrat com a gos de seguretat i classificat, per la seva voluntat, esperit de lluita i potència, com a gos de presa, el que volia dir que només podia entrar en acció quan perillava la vida, tan del seus conductors com d’altres innocents!

Balto (1923-19 )El 2 de juny de 1983 es va assignar als suboficials Luis Sibert i Jorge Iani que patrullessin per la Capital, un dels quals duia al Chonino. Cap a les 8 de la tarda, fosc i negre i sota una intensa pluja, patrullaven pel carrer Lastra. De sobte, veuen que dos homes intentaven robar un cotxe que, quan es veuen sorpresos pels guàrdies, responen a trets.

En Chonino, per instint propi i sense perdre temps, en veure el seu guia que cau ferit, es llança a l’atac mentres els trets entre policies i lladres continua. El suboficial Iani rep greus impactes de bala que acaben amb la seva vida.

Un dels delincuents acaba amb la vida de Chonino d’un tret, i els lladres fugen. Però Chonino abans de morir aconsegueix arrastrar-se fins al seu guia i more al seu costat, amb alguna cosa a la seva boca: un troç de butxaca que havia aconseguit arrencar del delincuent que contenia els seus documents d’identificació.

Això va permetre una ràpida detenció, i avui estan empresonats i mai podran oblidar a aquell gos que va intentar detenir-los.

Des de 1991, a la ciutat de Buenos Aires, hi ha un carrer anomenat “Pasaje Chonino”, i des de l’any 1996, a Argentina, el dia 2 de juny és el “Día Nacional de Perro”.

També té el seu monument a l’interior del pati de la “Policía Montada de Buenos Aires”.

Hachiko (1923-1935) 

Hachiko va nèixer al novembre de 1923 al nord de Japó. Des de l’edat de dos mesos vivia a casa d’un professor de l’universitat de Tokio, el Dr. Eisaburo Ueno, que va ser un adorable i bondadós amo. El gos per part seva l’adorava.

El Hachiko no podia acompanyar al seu amo fins la universitat, però el que sí feia era acompanyar-lo cada dia caminant fins a l’estació de Shibuya, on el Dr. Ueno agafava el tren. 

El gos observava cada dia com el seu amo comprava el bitllet i desapareixia entre la multitut per pujar al tren. Hachiko acostumava a sentar-se en una petita plaça i esperava allà el seu amo fins que tornava de la feina a la tarda. Això, cada dia, i la imatge del professor i el gos es va fer familiar a l’estació de Shibuya.

La tarda del 21 de maig de 1925, el professor va tenir un atac de cor, i va morir abans de poder tornar a casa. El Hachiko, esperava davant de l’estació.

Al matí següent el gos tornava a ser davant de l’estació a esperar el seu amo. Va esperar tot el dia en va. L’endemà tornava a ser allà. Dia rera dia, setmana rera setmana, mesos rera mesos, i anys rera anys. Ni la pluja, ni el vent, ni la neu impedien el seu peregrinatge a la cerca del seu amo. La leialtat cap al seu amic humà no va morir mai.

Aquest fet va fer que els habitants de Shibuya el consideressin com un heroi i va ser una de les figures més estimades de la zona. El 1934, la gent de Shibuya va fer fer una estatua en honor del seu amic Hachiko, i una figura de bronce va ser colocada davant de l’estació.

Un any més tard, el 7 de març de 1935, el Hachiko va morir al peu de la seva pròpia estatua degut a la seva edat. Avui en dia, l’exquisita estatua del Hachiko roman al mig de la plaça, davant l’estació. Al voltant d’ella podem trovar fonts, kiosks i persones somrients que expliquen la història del Hachiko als petits i als que no ho són tant. Fins i tot Hollywood s’ha interessat per la seva història.

Barry (1800-1814)

En Barry és el gos “San Bernardo” més famós de l’història. Entre 1800 i 1812 va viure a l’hospici de Sant Bernat, ubicat en el pas del mateix nom a Suïssa. Allà ajudava als monjos de l’hospici a auxil.liar viatjers i peregrins atrapats o perduts a la neu. El Barry se les empellegava molt bé a la neu i tenia molt bon sentit de l’orientació.

La seva fama es deu a una legenda que va sorgir cap al 1860, que parla d’un heroic rescat del Barry de 40 viatgers perduts a la neu. Barry els va anar rescatant un per un, però en rescatar el que feia 41, aquest, espantat, el va confondre amb un llop i el va matar.

Tot i que la història es falsa, i no va morir en aquest rescat, ha sigut reproduida per mils de llibres i revistes, augmentant així la fama dels gossos “San Bernardo”. En Barry va rescatar multitut de viatgers perduts fins que al 1812 un monjo se l’emporta a la ciutat de Berna, per a que visqui millor els seus últims anys. Ja era vellet i al 1814 more.

A la localitat de Asnière, a prop de París, hi ha un monument que eternitza al Barry, en el peu del qual hi ha una inscripció en Francès: “Il sauva la vie à 40 personnes. Il fut tué par la 41ème” (Ell salvà la vida de 40 persones. Ell va ser mort per la 41)

Tots aquest animalets formen part de la Història. Segur que n’hi ha molts d’altres que m’he deixat; la Laika, per exemple, que va viatjar a l’espai a bord del Sputnik-2. Però encara ara continuen havent herois de quatre potes, que treballen dia a dia per salvar vides. Com el Turco, un gos abandonat que va aconseguir rescatar un nen de sota les runes al terratrèmol de Haití. O els gossos que van participar, i fins i tot morir, en la catàstrofe de l’onze de setembre a Nova York.

Des d’aquí, envío un fort reconeixement per aquestes “personetes especials”.